L'autorealització parteix de que la base d'existir comú a tothom i a tots els éssers és la plenitud, l’amor o les ganes de viure pel simple fet de ser.
Per tota un sèrie de processos existencials la persona no viu o no reconeix la seva pròpia plenitud natural de ser, i això implica que sempre hi ha algun patiment o alguna incomoditat de vida, ja sigui latent o molt manifestat.
Aquesta plenitud en la majoria dels casos queda encoberta, i davant de la incomoditat existencial la persona busca la plenitud que enyora i que intueix a través d’adquirir coses, experiències, relacions o estats, això només provoca instants o temporades transitòries de plenitud. Alguns van tenint una vida mitjanament compensada i en d’altres el patiment de vida és més evident.
En altres casos poden succeir uns processos personals de realització en que la persona veu el caràcter il·lusori i transitori de tota experiència i estat i va reconeixent que és ella la pròpia pau i plenitud, però no com a individu ja que per evidència va desapareixent l’autoria d’un jo personal, sinó com una totalitat de ser sempre present i de infinita consciència.